Ha estat un dia trist perquè ETA ha anunciat que trenca definitivament l’alto al foc. Però igual que en la fi de la treva de 1999, m’ha fet la sensació que alguns ho veien com una situació més desitjable. Un Rajoy exultant exigia a Zapatero que assegurés que no negociarà mai més amb ETA. I sento que l’Espanya “una, grande y libre” respira alleujada al recuperar una posició més còmoda que la precedent, on la treva possibilitava una negociació que podia modificar l’status quo. I no sembla que els preocupi l’acte de la negociació en si pel fet que pogués donar expectatives de resultats polítics als grups terroristes, sinó que més aviat sembla que el que els espanta sigui la matèria de la negociació, doncs una Espanya que han aconseguit mantenir unida per la força, pogués arribar-se a separar per la democràcia (que històricament no ha estat santa de la seva devoció, precisament). Com si Espanya pogués perdre els seus drets de conquesta al asseure’ns a debatre amb l’únic imperatiu del respecte a la voluntat dels ciutadans. Els espanta que, un cop acabada l’etapa de lluita armada criminalitzable, sigués més possible una taula de debat estríctament política per parlar serenament de l’autodeterminació d’Euskal Herria. Els assassinats d’ETA (“lluita d’alliberament” en diuen ells) estableix un marc de guerra en el que el Govern espanyol ha de lluitar per fer guanyar el seu bàndol (“l’Estat de dret” diuen els altres), i per tant, aquest Govern no pot flirtejar ni ésser impel·lit a acceptar el debat pendent, i clarament no resolt, sobre el problemàtic encaix de les diferents nacions que la història ha situat dins de l’Estat espanyol, debat que podria portar a noves fórmules, totalment legítimes políticament, com el confederalisme o la independència dins l’UE.
(Carta 167)
Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Deia, Estrella digital, Sant Andreu Informa't, Diari de Balears, La Malla.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada