Avui he fet diverses classes i no he rebut cap amenaça, ni cap agressió, ni cap falta de respecte (de fet, en deu anys de docència mai m'han amenaçat o agredit). Tot i que avui sí que hi ha hagut, repetidament, alumnes que parlaven a classe i els he hagut de cridar l'atenció (cosa que no els ha agradat), però m'han fet cas i hem seguit les classes amb normalitat. Crec que avui, com en els altres dies, els alumnes han après forces coses amb mi. Us escric això, que no surt de la normalitat, perquè penso que s'està donant una imatge distorsionada de la realitat, com si agressions greus fossin freqüents en una situació desbordada i insostenible.
Aquestes amenaces o agressions a professors o a alumnes que han sortit a la premsa i d'altres que no han sortit, passen de tant en tant. I malgrat que això no representa una anomalia perquè també es donen en altres àmbits de la societat, sí que s'han de valorar com a inacceptables i no s'han d'estalviar mesures per tal de posar-hi remei. Però no fa falta que fem veure que són habituals per justificar la necessitat de buscar solucions.
El que sí que s'aprecia en els alumnes és una tendència a la disminució del respecte envers els altres (a imatge i semblança de la societat), tot i que es mantenen, en general, força respectuosos. I també s'hi observa, en general, una menor capacitat de tolerància a la fustració dels seus desitjos, per tant seria convenient que, els pares que no ho fan, s'esforcessin a marcar més els límits als seus fills i treballessin amb ells la manera d'integrar emocionalment el que poden fer o no fer amb aquests límits.
Havent dit això, també és honest reconèixer que hi ha professors cremats per diverses causes a qui se'ls fa molt feixuc el dia a dia exigent i gens fàcil de l'educació i tenen tendència a la queixa envers els alumnes. Desitjarien (i qui no?) que els alumnes estiguessin callats tota l'estona, que mostressin interès per totes les matèries independentment de les seves motivacions personals o de la manera d'ensenyar del professor, que resignadament acceptessin qualsevol indicació dels professors -sensata o no-, etc.... Però aquest serien alumnes d'una altre planeta. Els nostres alumnes són fills d'una societat que vol ser democràtica, per tant, discuteixen les decisions que troben injustes, però en general les accepten finalment si se'ls argumenten les coses. A més els nostres alumnes són fills d'una societat capitalista amb moltes desigualtats socials i un consumisme desmesurat, per tant, molts dels pares ho tenen difícil laboralment, per arribar a final de mes i per pagar la hipoteca, i això els alumnes ho acusen. I, encara un detall més, els programes educatius que hem de seguir als centres no ens permeten tenir en compte, encara, tot l'aiguabarreig emocional que els nostres alumnes tenen dins seu: complexes, timideses, separacions dels pares, desavinences amb amics, les explosions hormonals, les expectatives dels pares, la publicitat manipuladora, l'estimulació exacerbada dels mitjans de comunicació, la cultura del no-esforç, etc.... Sabent que els alumnes tenen tants conflictes emocionals irresolts dins seu, encara trobo sorprenent que mostrin tant d'interès pels àtoms, els electrons, els ions i tota la química que els ensenyo. Penso que l'escola hauria de permetre que aquests aspectes emocionals també es treballessin.
El que sí que s'aprecia en els alumnes és una tendència a la disminució del respecte envers els altres (a imatge i semblança de la societat), tot i que es mantenen, en general, força respectuosos. I també s'hi observa, en general, una menor capacitat de tolerància a la fustració dels seus desitjos, per tant seria convenient que, els pares que no ho fan, s'esforcessin a marcar més els límits als seus fills i treballessin amb ells la manera d'integrar emocionalment el que poden fer o no fer amb aquests límits.
Havent dit això, també és honest reconèixer que hi ha professors cremats per diverses causes a qui se'ls fa molt feixuc el dia a dia exigent i gens fàcil de l'educació i tenen tendència a la queixa envers els alumnes. Desitjarien (i qui no?) que els alumnes estiguessin callats tota l'estona, que mostressin interès per totes les matèries independentment de les seves motivacions personals o de la manera d'ensenyar del professor, que resignadament acceptessin qualsevol indicació dels professors -sensata o no-, etc.... Però aquest serien alumnes d'una altre planeta. Els nostres alumnes són fills d'una societat que vol ser democràtica, per tant, discuteixen les decisions que troben injustes, però en general les accepten finalment si se'ls argumenten les coses. A més els nostres alumnes són fills d'una societat capitalista amb moltes desigualtats socials i un consumisme desmesurat, per tant, molts dels pares ho tenen difícil laboralment, per arribar a final de mes i per pagar la hipoteca, i això els alumnes ho acusen. I, encara un detall més, els programes educatius que hem de seguir als centres no ens permeten tenir en compte, encara, tot l'aiguabarreig emocional que els nostres alumnes tenen dins seu: complexes, timideses, separacions dels pares, desavinences amb amics, les explosions hormonals, les expectatives dels pares, la publicitat manipuladora, l'estimulació exacerbada dels mitjans de comunicació, la cultura del no-esforç, etc.... Sabent que els alumnes tenen tants conflictes emocionals irresolts dins seu, encara trobo sorprenent que mostrin tant d'interès pels àtoms, els electrons, els ions i tota la química que els ensenyo. Penso que l'escola hauria de permetre que aquests aspectes emocionals també es treballessin.
Jordi Oriola Folch, professor de secundària a l'IES Lluís Domènech i Montaner, Zona Franca (Barcelona)
(Carta 142)
Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt, L’independent de Gràcia, La Directa, El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada