Ens podem lamentar amb una comparació, un pèl demagògica, que resa que: mentre a França els estudiants lluiten contra una reforma laboral, aquí es lluita per poder fer botellón. Sempre ens haurem de meravellar de l'esperit reivindicatiu dels joves i adults francesos. La història dels dos països ha creat models socials molt diferents, i el nostre és una ciutadania poc formada políticament, poc organitzada i molt conformista. Però, al febrer un treball sociològic apuntava que "joventut ja no és sinònim de rebel.lia" sinó que "ser jove és aprofitar al màxim les circumstàncies, disfrutar d'un cert estatus d'irresponsabilitat on prima l'hedonisme" i em va alegrar que, davant de lleis repressores que intenten que l'oci sigui estrictament privatizat fora de l'espai públic, els joves es mobilitzessin per reivindicar poder socialitzar amb conversa, alcohol i grup a la via pública amb normalitat, dintre d'uns límits de sentit comú (que, com a tots els camps, hi ha minories que rebassen). La reivindicació és una cosa que s'ha d'anar aprenent i que comença des del teu món més immediat per anar-se enfortint i extenent, tot i que no em va estranyar que els mitjans de comunicació remarquessin el caràcter de competició festiva amb altres ciutats per sobre del caràcter reivindicatiu, que a la ciutat de Barcelona (amb la seva ordenança del civisme) era l'aspecte prioritari. Així ho vaig poder recollir en les entrevistes amb videocàmera que vaig realitzar a l'entrada d'una Rambla del Raval totalment bloquejada i intervinguda pels Mossos d'Esquadra. La provocació que, inevitablement va portar a disturbis, no era de part de la policia, sinó de part dels que van aprovar una ordenança del civisme basada en la repressió més que en la canalització i la mediació, i de part d'una Consellera d'Interior i d'un Regidor de Seguretat Ciutadana que es trobaven "obligats" a fer complir la recent aprovada llei i treien pit amb els seus dispositius policials com si d'un repte es tractés. La concentració festiva i lúdica (i així hagués anat si s'hagués fet com a Granada), va derivar al final, "lògicament", degut a la ràbia del bloqueig que imposaven els Mossos i a l'alcohol, cap alguns llançaments d'ampolles cap al dispositiu que bloquejava la Rambla del Raval, cosa a la qual els Mossos van respondre amb càrregues contra la gent, i a partir d'allí ja l'acte va canviar cap a un "joc" d'enfrontament descontrolat portat per molt poques persones amb l'atònita i etílica observació de la majoria dels convocats. Una noia que es va identificar com a treballadora de TV3 em va demanar que gravés els atacs contra establiments que TV3 m'ho compraria. No els interessaven les entrevistes a joves reivindicatius, ni el bloqueig dels Mossos a la Rambla del Raval, ni les càrregues dels Mossos, sinó únicament les imatges d'uns vàndals per poder descriure d'aquesta manera una reivindicació que va acabar com qualsevol persona amb experiència en el tractament de fenòmens socials ja podia preveure amb antelació. Ara, molta gent que no hi era i que només sap el que va passar pel que n'han dit els mitjans de comunicació i l'Administració, parlen i opinen sobre el que va passar en el macrobotellon a través de les imatges de violència que es van viure per una minoria al final de la concentració.
(Carta 122)
Publicat com a mínim a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada