ÉS PECAT EL DIVORCI?

Trobo l'Estatut descafeïnat perquè no postula el dret a l'autodeterminació, que no implica la independència sinó que els catalans -com els altres- han de poder decidir en cada moment el seu futur. De fet, la Constitució també nega aquest dret, però ara podríem superar les deficiències d'haver estat elaborada evitant d'incomodar als militars. Per altra banda, també em desagrada que l'Estatut no garanteixi drets socials i ciutadans, i que hagi estat elaborada al marge del poble, amb unes escadusseres consultes a sindicats, patronals i alguna entitat. Tot i així, aquest Estatut és molt millor que l'anterior i necessari per tallar el dèficit econòmic que ens impedeix polítiques socials urgents. Però el més sorprenent d'aquests dies no és l'Estatut sinó la constatació humiliant que a Espanya es pensen que posseeixen el nostre destí. Jo comparo la relació Catalunya-Espanya a un matrimoni. El matrimoni no va ser per amor, i potser ara no tindria lloc perquè hi ha hagut molta violència intrafamiliar i faltes de respecte, però en l'actualitat encara estem casats, per tant hem de partir d'aquesta situació. Aquest matrimoni estableix (a la Constitució) que un dels cónjuges està per sobre de l'altre, i li pot dir a aquest si s'està organitzant la seva vida (Estatut) adequadament. En canvi, malgrat la vida en comú, els cónjuges no haurien de quedar anul·lats com a persones individuals i haurien de tenir el dret a satisfer les seves necessitats vitals, perquè si no això dinamitaria el desig de seguir vivint junts. ¿Pensaríem que un cónjuge podria trobar estimulant un matrimoni que fos presó enlloc de goig i amor? ¿Seria un delicte que un volgués el divorci si l'altre vol tenir una relació on ell ho mani i supervisi tot? No em sorprèn que els del PP (que veuen inadequat el divorci) pensin que Catalunya està obligada a continuar a l'Estat espanyol encara que no s'hi trobés bé i que mobilitzin els seus 700.000 afiliats contra l'Estatut; però no puc entendre que el PSOE, IU i altres partits no s'adonin que les amputacions a la nostra llibertat només accentuen la nostra incomoditat envers aquest matrimoni. Els catalans som tan dignes de respecte com qualsevol altre, i és inacceptable que els espanyols puguin decidir el que podem i no podem voler. De moment poden humiliar-nos amb imposicions, però de seguir així, fent-nos sentir el seu poder enlloc del seu respecte i amor, serà impossible evitar el divorci, igual com no acceptaríem que una persona es veiés obligada a continuar en un matrimoni que la desautoritza i menysté com a persona.

(Carta 101)

Publicat com a mínim a: El Punt Diari 31-10-05, La Voz de Lanzarote 1-11-05, El Temps