BENESTAR SOCIAL A BARCELONA?

A les últimes eleccions municipals de Barcelona, hi va haver una incorporació a Iniciativa que em va despertar curiositat. Resulta que Iniciativa va proposar a Ricard Gomà de presentar-se amb ells amb la idea de poder assumir la regidoria de benestar social si es reeditava el pacte PSC-ERC-ICV. Ricard Gomà era professor universitari de Polítiques Socials i coneixia bé el tema, a més, ell mateix confessava que era un experiment i, si veia que no podia fer res, llavors tornaria a la universitat. És a dir, com que no és un polític professional i pot guanyar-se la vida d'altres maneres, no necessita enganxar-se a la butaca a qualsevol preu com altres polítics que no han fet altra cosa a la seva vida. L'he anat seguint de lluny i se que, després de dissenyar un pla conjuntament amb tots els tècnics, va haver-se de barallar amb tothom per poder aconseguir l'increment de pressupost que necessitava per a fer un salt qualitatiu d'atenció a la gent gran, als sense sostre, als immigrants, i a les dones i nens. Després de molt temps, sembla ser que la situació actual és que el PSC el té aïllat indecorosament a la regidoria, de manera que tot i el càrrec, no pot fer res i el salt qualitatiu ha quedat en paper mullat. El motiu d'aquesta trista situació (que perjudica sobretot als barcelonins més desvalguts) és que no volen gastar diners en benestar social. No és gaire difícil d'imaginar que l'Ajuntament de Barcelona tracta d'estalviar el màxim en tots els fronts per tapar el forat econòmic que s'ha creat amb el Fòrum 2004. Hi havia dues apostes per a la ciutat: l'aposta de Barcelona cap al ciutadà (en aquesta línia estava Ricard Gomà) i l'aposta de Barcelona cap enfora (aquesta és la línia de Joan Clos i del PSC, heretada de Maragall). El Fòrum 2004 va ser l'aposta cap enfora: una ciutat basada en la imatge, enveja de tots els dissenyadors, amb gran operacions urbanístiques i que busca ser seu de grans congressos. Una Barcelona bonica. Jo sincerament prefereixo l'aposta cap endins: una Barcelona realista, atenta i preocupada per la dignitat de vida dels seus habitants. Segurament en Ricard Gomà ja deu estar pensant en tornar a la universitat vista la situació de paràlisis. Tota una oportunitat perduda i el més greu és que la gent, que després haurà de votar, no sap que passen aquestes coses tan indicatives dels interessos de certs partits.

(Carta 70)