PRIORITATS A L'HORA DE PACTAR A L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

S’entén que Colau proposi un tripartit d’esquerres en l’eix esquerra-dreta i, a més, li permetria no prendre partit per cap ‘bàndol’ respecte al conflicte territorial. Però aquí no només estem parlant de dretes i esquerres, ni només d’un conflicte territorial, el més greu és que s’estan vulnerant drets socials i polítics, i això hauria de passar per davant de tot fins que no es recondueixi i es repari el dany. ¿Estem donant el vist-i-plau a una Espanya que perpetra aquest abús? O ens hi hem de plantar de front?

I és veritat que als Comuns se’ls ha de reconèixer que s’han plantat de front moltes vegades, i també, precisament, trencant amb el PSC pel 155. Un PSC que no s’ha desmarcat mai del 155, ni ha reconegut l’error, ni ha demanat disculpes, sinó que han amenaçat novament amb ell. Pedro Sánchez va lamentar la violència policial l’1-O i va amenaçar de reprovar l’actuació del govern espanyol, però després del discurs del Rei va bascular cap al 155 i segueix en aquesta línia de vulneració de drets per defensar l’Estat.

És que, ara mateix, el PSC no està situat amb el 80% de la societat catalana que vol una solució democràticament en forma de referèndum d'autodeterminació i rebutja la repressió. El PSC ara és com el que va aprovar el 155, però encara és més greu, perquè ara sí hi ha el PSOE al govern d’Espanya i encara és més responsable de les vulneracions i d’impedir una solució.

Perquè una cosa és pactar amb el PSC a nivell local, on compten més les persones, i molts alcaldables socialistes estan al partit per motius conjunturals o històrics, o pactar-hi a Badalona per evitar un mal major, i una altra cosa és pactar amb el PSC a Barcelona o Catalunya, on el que està en joc és la política macro del PSC (155, condemnes de rebel·lió i sedició, repressió, supressió de drets polítics, aïllament de l’independentisme i negativa a una solució democràtica amb el “no es no, nunca es nunca”).

És que imaginem-nos aquesta fantasia: Que per al marc espanyol pro-imperis econòmics, s’arriba a la conclusió, via matraca mediàtica, que els Comuns són al capdavant són una rebel·lió encoberta, i que són uns partits perillosos, que ultrapassen el percentatge electoral acceptable per a un sistema que es vanta de ser plural. I que es comences a dir que Ada Colau va incórrer en violència i intent de rebel·lió quan, en el passat, va ocupar bancs violentament o va obstaculitzar desnonaments amb muralles humanes i que per això se l’ha de tancar en presó preventiva i suspendre-la dels seus drets polítics. I que es digués que Jaume Asens va ser l’advocat dels violents i, per tant, també ha d’entrar en presó. I que Gerardo Pisarello és l’autor intel·lectual a l’ombra esgrimint documents trobats a la seva oficina. I imaginem que, a Espanya, gairebé ningú qüestiona les acusacions perquè el poder mediàtic actua com una piconadora i no deixa marge per a discrepar. Només hi discrepen els independentistes bascos i catalans, però ningú els dóna cap credibilitat. Creieu que els Comuns veurien possible pactar amb el PSC, amb Colau, Asens i Pisarello a la presó,  sabent que han estat connivents amb l’agressió i que continuen la repressió per qüestions d’Estat?

Per això crec que seria desitjable un govern de 20 regidors amb ERC i Comuns. I en aquesta aliança, el que seria més just atès l’empat, seria repartir-se el càrrec d’alcalde dos anys cadascú. I si ERC no ho vol, se’l pressiona amb que li seria més desitjable un acord i no tenir una legislatura impossible amb una oposició frontal, però no em sembla bé apretar-lo flirtejant acceptar els vots de Collboni-Valls que només tenen la funció d’apartar l’independentisme. Col·laborar en això, encara que sigui indirectament i dient que no es fan responsables de les intencions de Valls i Iceta, és una cosa que no esperes moralment dels Comuns.

JxCat, en la seva indefinició actual i sabent que no té força per imposar propostes de dretes a 20 regidors més a l’esquerra, podria acceptar investir o donar suports puntuals a una alcaldia que no seria independentista, però almenys seria una alcaldia sobiranista, que és molt més que l’alcaldia insensible que busquen el PSC, Valls i, fins i tot, Bou.

I Valls no és que no demani res a canvi, és que investint algú altre que Maragall ja aconsegueix el que busca i, a més, fa que els seus vots siguin imprescindibles i útils. Tant Valls com Bou oferien els seus vots per mantenir el cordó sanitari al voltant de l’independentisme, perquè no només rebin un atac judicial prevaricador, sinó que, a més, se’ls aïlli políticament. No participar directament del cordó sanitari, però usar-lo fent veure que és cosa de Valls, provoca finalment aquest cordó sanitari, i això no passaria desapercebut a la ciutadania, menys encara a la independentista. I considero que ni tan sols s’hauria de flirtejar amb aquests vots per pressionar Maragall a repartir el càrrec d’alcalde.

I és cert que Alfred Bosch va fer una oposició confrontativa molt bruta, igual que la de la CUP, que debia ser molt desagradable perquè van tractar el govern de Colau com si fos un enemic, bloquejant-ho tot. I això ara que us necessiten, deu fer molta ràbia. I en part es mereixerien que els tractéssiu igual, perquè van ser poc nobles. Bé, simplement tingueu-ho present en la negociació per protegir-vos-en. Però en la política un no hi va a fer amics, sinó polítiques, i amb ERC es podran fer, amb tot el debat intern que faci falta, polítiques d’esquerres i de defensa dels drets polítics.

En relació als partits d’esquerres, apuntar que més aviat estem parlant de partits socialdemòcrates, i alguns a vegades fan dubtar d’això, ERC inclosa. I a JxCat que se l’etiqueta de dretes i se’l descarta per això, però valdria la pena apuntr que sabem que venen de CiU, i que en successives bugades han perdut a Unió i han anat canviant de nom i gent. És cert que deuen mantenir alguna cosa de CiU, però també és cert que han anat vivint una sèrie d’abusos i experiències que normalment tenim la gent d’esquerres i que segurament els hauran generat uns aprenentatges i uns valors. I, en canvi, el PSC està duent a terme polítiques repressives i impositives, que normalment són les experiències amb les que s’embruten les mans els partits de dretes. Per tant, mentre que JxCat és de dretes però està caminant cap a l’esquerra, el PSC està caminant cap a la dreta, per tant, no se on se situen ara mateix aquests dos partits... Però en definitiva, tot i que JxCat parteixin d’una certa posició ideològica, ara mateix estan per denunciar i corregir el franquisme que perviu a Espanya.

I hi ha encara un altre element de responsabilitat social respecte a un procés de qüestionament territorial, que pot acabar en la independència de Catalunya o en una altra cosa com una modernització i federalització de l’Estat espanyol amb reconeixement de les nacions internes. Sigui el que sigui, una alcaldia que facilités la unió colze a colze dels activistes d’ERC i dels Comuns, ajudaria a la cohesió de la societat, mentre que una confrontació enverinada (com la que hi hagut la passada legislatura, en aquest període de pactes, o més encara si no hi ha acord i s’està enfrontat) seria disgregador i perillós, no només per als partits, sinó per a la societat també. Deixant fora al PSC no hi ha tant aquest risc perquè aquest partit té votants però pocs activistes, i els interessos polítics dels votants podem pensar que estaran força coberts pels Comuns que també tenen una mica aquest perfil, i llavors podem pensar que aquests votants es poden sentir tinguts en compte també.

Esperem que l’alcaldia de la capital de Catalunya sigui terreny de construcció en uns anys que veiem molta destrucció.

(Carta 489)