5 de desembre del 2018

L’INDEPENDENTISME S’HAURIA DE CAPTENIR PER NO AVIVAR EL FEIXISME?


Publicat a El Crític:
http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/12/13/lindependentisme-hauria-de-desistir-per-no-despertar-mes-el-feixisme/


[Abajo en castellano]

Torna la tesis de Pablo Iglesias que l’independentisme ha despertat el feixisme. 

I és clar que Vox ha utilitzat la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya i l’anticatalanisme com a esquers emocionals per captar vots, però això no faria l’independentisme culpable, sinó més aviat l'evidenciaria com a blanc dels feixistes i, per tant, mereixedor de protecció democràtica per part de tots. Culpabilitzar la víctima mai hauria de ser el discurs d’un demòcrata, i menys una persona d’esquerres.


A més, el sol plantejament en la línia de cohibir-nos de plantejar propostes, que creiem que aportarien més justícia, per tal de no molestar als intolerants i impositius, per por que ho usessin apel·lant a l'odi com a motor del seu populisme, ja suposaria deixar-nos condicionar i fer xantatge en el nostre intent col·lectiu d'organitzar-nos democràticament.

Si volen parlar de culpes, són tres els aspectes que han fet que l'antiindependentismo hagi servit a l'extrema dreta:


1) El substrat franquista que no s’ha superat:

No som un país qualsevol, aquí va haver-hi un genocidi franquista. 

I en la història recent, el feixisme ja hi era abans de Vox, de la mà de les cúpules del PP i Cs, partits amb pretensions demòcrates però que, per exemple, no condemnen mai el franquisme. Un fet  que a Alemanya comprendrien de seguida, perquè allí qualsevol partit que no vulgui condemnar el nazisme s’entén que és feixista.

A Espanya no s’ha pogut superar el franquisme fent un relat oficial que s’hagi treballat socialment i, per tant, persisteix massa franquisme instal·lat dins de les estructures de l’Estat (amb molta força dins de la magistratura, l’exèrcit i la policia) i en l’entramat del gran empresariat (també en el mediàtic que té especial importància).

De fet, Vox irromp per primera vegada, però aquests votants ja eren d'extrema dreta i votaven al PP. Per això no existia explícitament un partit ultra. Ara amb la descomposició del PP i altres factors, ha emergit un partit amb pedigrí ultra que sí que té coincidències i connexions amb l'extrema dreta de Le Pen i Bannon, però que és bàsicament un fenomen neofranquista molt de tall espanyol.


2) La reacció intolerant conta el procés ha normalitzat el discurs de l’odi:

El que possibilita l’auge de l’extrema dreta no és l’independentisme, sinó com els partits polítics espanyols han reaccionat contra aquest projecte polític.

El nacionalisme espanyol és una quasireligió per la que la Unitat d’Espanya és sagrada. Enlloc de permetre un debat democràtic i respectuós, intentant convèncer-nos, s’ha triat imposar-nos la permanència a Espanya, és obligatòria i no es pot qüestionar. Permetre un referèndum, encara que el guanyessin, seria molt perturbador per al nacionalisme espanyol perquè haurien reconegut implícitament Catalunya com a subjecte polític.

Espanya no ha sigut demòcrata abordant el repte des de la política, sinó només negant, ridiculitzant, provocant ostracisme, humiliació, marginació, i quan tot això els ha fallat, han usat la llei i la força bruta, no per garantir drets sinó per impedir qualsevol aspiració de canvi.

I els mitjans de comunicació no han ajudat a entendre el que passava a Catalunya, sinó tot el contrari, han distorsionat la realitat, intoxicant amb mentides, tergiversacions i una manca d’informació contrastada i plural, eclipsada per un allau de judicis de valors tendenciosos i malintencionats per satanitzar els sobiranistes com a enemic número ú del país.

Pregunteu per exemple a un ciutadà normal: si creu que hi va haver un cop d’Estat [no ho va ser clarament]; si els CDR són violents [no ho són]; si l’article del Quim Torra deia que els espanyols eren bèsties [no deia això]; si volem aconseguir la independència democràticament o imposant-la [democràticament si guanya el referèndum],... Els ho posen molt difícil als espanyols per poder-se defensar de la mentida, tenir bona informació i poder decidir correctament.

I tant han deshumanitzat el discurs que molts espanyols no senten cap compassió pels independentistes que són a la presó esperant un judici que tothom sap quin resultat tindrà, i més aviat insisteixen que “s’han de podrir a la presó”.

S’ha deixat fer a Vox perquè el seu discurs incendiari i les seves acusacions judicials no molestaven a ningú, fins que ha entrat al Parlament andalús i ara tothom se sorprèn. Però sembla que l’únic problema sigui haver blanquejat el partit ultra i no es fa autocrítica del clima d’odi contra l’independentisme que li ha abonat el terreny.


3)  L’error històric del partit que ho hagués pogut evitar:

El PSOE ho hagués pogut evitar si no hagués fet seguidisme de l’estratègia del PP i Cs contra els independentistes (negació del problema, negació de la nació catalana, rebuig a ultrança al referèndum, imposició de la permanència, 155, condemnes de rebel·lió i sedició...).

Aquests acords d’Estat de tots els grans partits, tret d’un tímid Podemos i una IU menys clara, van transmetre, a tota la ciutadania espanyola, un missatge quasi-hegemònic i transversal que el nacionalisme espanyol impositiu i antidemocràtic era normal i acceptable (per això la seva perplexitat davant les sentències europees que disten tant de les espanyoles). I amb aquestes idees en l’ambient, ningú podia guanyar a l’extrema dreta més ultra, amb les seves tesis de mà dura i solucions contundents.

Si el PSOE s'hagués atrevit a desmarcar-se i hagués apostat per una solució democràtica en forma de referèndum, aquest potser no s’hagués pogut dur a terme amb el recolzament de PSOE i Podemos i l’oposició de PP i Cs, però tot hauria anat diferent, perquè l’extrema dreta només hagués pogut pescar vots en l’extrem de la dreta. En canvi, normalitzant els valors autoritaris a tota la població espanyola, el calador de vots dels ultres és immens i han pescat suficient per entrar. D’aquí ja només els resta créixer aprofitant la presència mediàtica i el punch polític.

Falta veure si el PSOE pot i vol fer autocrítica i entomar amb valentia el camí democràtic per a Espanya, un camí que no seria fàcil, però que és l’únic camí per començar a enterrar el franquisme. El repte català brinda una oportunitat d’enterrar aquest nacionalisme impositiu. Però tot sembla indicar sense cap mena de dubte que el PSOE és tan nacionalista com el PP i Cs, i per tant, ni s’atrevirà, ni voldrà obrir-se a tenir un rol determinant per a regeneració de la democràcia en el futur Estat espanyol (sigui amb Catalunya dins o ja sense ella).




[En castellano]


¿EL INDEPENDENTISMO DEBERÍA DESISTIR PARA NO AVIVAR EL FASCISMO?

Vuelve la tesis de Pablo Iglesias que el independentismo ha despertado al fascismo.

Y claro que Vox ha utilizado la defensa a ultranza de la unidad de España y el anticatalanismo como señuelos emocionales para captar votos, pero esto no haría al independentismo culpable, sino más bien lo evidenciaría como blanco de los fascistas y, por tanto, merecedor de protección democrática por parte de todos. Culpabilizar la víctima nunca debería ser el discurso de un demócrata, y menos de una persona de izquierdas.

Además, el solo planteamiento en la línea de cohibirnos de plantear propuestas, que creemos que aportarían más justicia, con el fin de no molestar a los intolerantes e impositivos, por temor a que lo usaran apelando al odio como motor del su populismo, ya supondría dejarnos condicionar y chantajear en nuestro intento colectivo de organizarnos democráticamente.

Si quieren hablar de culpas, son tres aspectos los que han hecho que el antiindependentismo haya servido a la extrema derecha: 


1) El sustrato franquista que no se ha superado:

No somos un país cualquiera, aquí hubo un genocidio franquista. 

Y en la historia reciente, el fascismo ya estaba antes de Vox, de la mano de las cúpulas del PP y Cs, partidos con pretensiones demócratas pero que, por ejemplo, no condenan nunca el franquismo. Un hecho que en Alemania comprenderían enseguida, porque allí cualquier partido que no quiera condenar el nazismo se entiende que es fascista.

En España no se ha podido superar el franquismo haciendo un relato oficial que se haya trabajado socialmente y, por tanto, persiste demasiado franquismo instalado dentro de las estructuras del Estado (con mucha fuerza dentro de la magistratura, la ejército y la policía) y en el entramado del gran empresariado (también en el mediático que tiene especial importancia).

De hecho, Vox irrumpe por primera vez, pero esos votantes ya eran de extrema derecha y votaban al PP. Por eso no existía explícitamente un partido ultra. Ahora con la descomposición del PP y otros factores, ha emergido un partido con pedigrí ultra que sí tiene coincidencias y conexiones con la extrema derecha de Le Pen y Bannon, pero que es básicamente un fenómeno neofranquista muy de corte español.


2) La reacción intolerante cuenta el proceso ha normalizado el discurso del odio:

Lo que posibilita el auge de la extrema derecha no es el independentismo, sino como los partidos políticos españoles han reaccionado contra este proyecto político.

El nacionalismo español es una casi religión porqué la Unidad de España es sagrada. En lugar de permitir un debate democrático y respetuoso, intentando convencernos, se ha elegido imponernos la permanencia en España, es obligatoria y no se puede cuestionar. Permitir un referéndum, aunque lo ganaran, sería muy perturbador para el nacionalismo español porque habrían reconocido implícitamente Cataluña como sujeto político.

España no ha sido demócrata abordando el reto desde la política, sino sólo negando, ridiculizando, provocando ostracismo, humillación, marginación, y cuando todo esto les ha fallado, han usado la ley y la fuerza bruta, no para garantizar derechos sino para impedir cualquier aspiración de cambio.

Y los medios de comunicación no han ayudado a entender lo que pasaba en Cataluña, sino todo lo contrario, han distorsionado la realidad, intoxicando con mentiras, tergiversaciones y una falta de información contrastada y plural, eclipsada por un alud de juicios de valores tendenciosos y malintencionados para satanizar los soberanistas como enemigo número uno del país.

Preguntar por ejemplo a un ciudadano normal: si cree que hubo un golpe de Estado [no lo hubo claramente]; si los CDR son violentos [no lo son]; si el artículo de Quim Torra decía que los españoles eran bestias [no decía esto]; si queremos conseguir la independencia democráticamente o imponiéndose la [democráticamente si gana el referéndum]... Se lo ponen muy difícil a los españoles para poder defenderse de la mentira, tener buena información y poder decidir correctamente.

Y tanto han deshumanizado el discurso que muchos españoles no sienten ninguna compasión por los independentistas que están en prisión esperando un juicio que todo el mundo sabe qué resultado tendrá, y más bien insisten en que "tienen que pudrirse en la cárcel".

Se ha dejado hacer a Vox, porque su discurso incendiario y sus acusaciones judiciales no molestaban a nadie, hasta que ha entrado en el Parlamento andaluz y ahora todo el mundo se sorprende. Pero parece que el único problema sea haber blanqueado el partido ultra y no se hace autocrítica del clima de odio contra el independentismo que le ha abonado el terreno.


3) El error histórico del partido que lo hubiera podido evitar:

El PSOE lo hubiera podido evitar si no hubiera hecho seguidismo de la estrategia del PP y Cs contra los independentistas (negación del problema, negación de la nación catalana, rechazo a ultranza del referéndum, imposición de la permanencia, 155, condenas de rebelión y sedición...).

Estos acuerdos de Estado de todos los grandes partidos, salvo un tímido Podemos y una IU menos clara que no estaban de acuerdo, pero eran la excepción, transmitieron, a toda la ciudadanía española, un mensaje hegemónico y transversal que el nacionalismo español impositivo y antidemocrático era normal y aceptable (por ello la perplejidad ante las sentencias europeas que distaban tanto de las españolas). Y con estas ideas en el ambiente, nadie podía ganar a la extrema derecha más ultra, con sus tesis de mano dura y soluciones contundentes.


Si el PSOE se hubiera atrevido a desmarcarse y hubiera apostado por una solución democrática en forma de referéndum, este puede que no se hubiera podido llevar a cabo con el apoyo de PSOE y Podemos y la oposición de PP y Cs, pero todo habría ido diferente, porque la extrema derecha sólo hubiera podido pescar votos en el extremo de la derecha. En cambio, normalizando los valores autoritarios a toda la población española, el caladero de votos de los ultras era inmenso y han pescado suficiente para entrar. De ahí ya sólo les queda crecer aprovechando la presencia mediática y la pegada política.

Falta ver si el PSOE puede y quiere hacer autocrítica y asumir con valentía el camino democrático para España, un camino que no sería fácil, pero que es el único camino para empezar a enterrar el franquismo. El reto catalán brinda una oportunidad de enterrar este nacionalismo impositivo. Pero todo parece indicar sin lugar a dudas que el PSOE es tan nacionalista como el PP y Cs, y por tanto, ni se atreverá, ni querrá abrirse a tener un rol determinante para regeneración de la democracia en el futuro Estado español (sea con Cataluña dentro o ya sin ella).


(Carta 476)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada