17 de desembre de 2017

UNILATERALISME INDEPENDENTISTA?


Els unionistes critiquen que del moviment independentista que sigui unilateral, i el castigaran fort per aquest atreviment saltant-se, si cal, totes les garanties democràtiques. Però el més sorprenent és que, els que volen ser equidistants, també l'acusen de ser unilateral. Ja deien després de l'1-O que “Ni Dui, ni 155”. Equiparaven les dues postures, una mera declaració amb una acció violenta. A més era injust posar les dues accions al mateix nivell, perquè el Gobierno español feia sentir que el 155 seria la resposta a la Dui, per tant, si les dues coses eren rebutjables a ulls dels equidistants, els que primer s'havien de frenar eren els independentistes. Altrament, la culpa seria d'ells que havien actuat primer. Quan la Dui venia per la negativa del Gobierno español a negociar res. I el veritablement sorprenent és que assenyalen que el moviment independentista és de naturalesa unilateral i conclouen que això l’invalida. 

Crec que cal puntualitzar dues coses d’entrada. El moviment independentista no demana que s’imposi la seva solució si la societat no la vol. El que sí que fa és lluitar perquè la societat la vulgui, però el que sempre ha demanat és poder fer un referèndum perquè sigui la societat la que decideixi. És a dir, que no pot ser un moviment amb vocació unilateralista si es planteja acceptar que el seu projecte pugui ser derrotat electoralment. Cosa que no accepta l’unionisme, per cert. 

I l’altra cosa és que no és unilateralista si demana d’asseure’s a negociar, no per imposar la seva solució sinó per tal que sigui el poble el que decideixi. Cosa que l’unionisme no ha acceptat mai, perquè ells volen asseure’s a negociar amb la condició de no parlar d’independencia ni referèndum, ni que ho vulgués la majoria del poble català. És a dir, només volen “negociar” si la seva opció és la única possible, i llavors podem negociar com ha de ser l'encaix de Catalunya a Espanya... gran negociació que obvia el que desitgi la societat. Això sí que és unilateralisme.

Però és que, en el cor del problema, si sabem que el marc legal a Espanya està dissenyat, ja d’entrada, per blindar la indivisibilitat de l’Estat, perquè era condició sine quanon perquè el franquisme i l’Exèrcit acceptessin aquesta Constitució i perquè, precisament, se sap que a l’Estat hi ha nacions que històricament han sigut independents i s’han plantejat l’autodeterminació en determinats moments, més raó per entendre que hi ha un conflicte entre parts desiguals en possibilitats i que la part forta, Espanya, no acceptarà res al que no se’l forci, i que la manera de forçar-lo, a banda de demanar diàleg, és anar empènyent sempre que hi hagi una demanda social prou important. I en el conflicte entre un fort i un no tan fort, el no-violent sap que ha de situar-se amb el més feble per desbloquejar el conflicte i no acceptar la imposició per la força. 

Així ha estat en el conflicte amb el masclisme, amb el racisme, amb l’esclavisme, amb el militarisme, amb les colònies, amb el classisme, amb el poder oligàrquic, i així hauria de ser amb el nacionalisme espanyol impositiu.

El que no poden fer el feminisme, l’antiracisme, l’antiesclavisme, l’antimilitarisme, el moviment per a l’autodeterminació del pobles colonitzats, l’esquerra o l’independentisme, és renunciar a l’unilateralisme si veuen que la part forta i generadora del conflicte no vol  asseure’s per trobar una solució que respecti els drets bàsics i pugui tenir en compte les necessitats de totes les parts i si veuen que, per contra, vol imposar l’status quo negant-se a escoltar. I els sectors que lluiten per un món millor haurien de respectar el dret a l’unilateralisme com a últim recurs i apuntalar-lo davant de qui intenta imposar-se per la força.


(Carta 466)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada