10 de maig de 2009

FEINA, OCI I FELICITAT

Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.

3 comentaris:

  1. Hola Jordi!

    Qué guay que algú parle de la importància de tenir temps. Crec que a Barcelona hi ha un autèntic culte al treball i això és molt dolent per a la gent. Pel que he vist, en altres llocs de Catalunya es pensa més en viure.

    Noelia

    PD: Sóc la noia que et va escriure un comentari de "paradoxes de l'1 de maig". Estic llegint les teues cartes però poc a poc perque sóc una més dels desgraciaets sense temps. Ja t'escriure quan puga.

    ResponElimina
  2. Sí, sí, Noelia, ja se qui ets... jaja, no escriu tanta gent al bloc! Ets la noia valenciana que vas dir-me que pensaves el mateix que jo deia a "Paradoxes de l'1 de maig". Vaig intuir que eres professora, si? M'agradarà saber els teus comentaris a mida que vagis llegint les cartes. N'estic pensant una sobre els metges...

    ResponElimina
  3. Sí, sóc profe substituta. Done cicles, la especialitat d'Arts Gràfiques. No pensava que escrivint se me notava tant que sóc de València. M'he quedat flipà. Bueno, ja aniré escrivint.

    Besets:

    Noelia

    ResponElimina