DESACORD AMB EL CONSENS MEDIÀTIC CREAT

1) No em sembla que el tripartit hagi estat un desgavell com molta gent afirma. Hi havia les lògiques dificultats d’haver de posar-se d’acord. Però encara que només fos entre elits, és interessant la visualització d’un diàleg que no s’aprèn en dos dies.
2) No m’ha semblat que ho fessin malament, simplement que la dreta, sobretot l’anticatalana, ha disparat amb els seus mitjans de comunicació contra el govern català, sobretot contra ERC que era un blanc fàcil. Destacant-ne els errors, tots ells més de forma que de fons. Així han fabricat un descontentament mediàtic que ha calat.
3) No veig que tot els membres del govern hagin d’estar homogèniament a favor d’aquest Estatut, perquè en realitat no és el del Parlament, sinó que des de Madrid l’han esquilat tant com han volgut. Guerra dixit. És lògic que davant d’aquests fets consumats, alguns partits s’hi avinguin i altres no ho acceptin. De fet si se sotmet a referèndum és perquè tothom pugui expressar la seva opinió. Trobo antidemocràtic no permetre el desacord amb aquest Estatut, sobretot si es té en compte que s’ha acabat fora del Parlament català.
4) No veig perquè es destitueix a consellers per causa de la campanya del referèndum. Per exemple, com a professor de secundària ara no tinc consellera. És una falta de respecte del President de la Generalitat envers el Departament d’Educació (i els altres) interrompre la seva feina diària per causa d’una llei estatutària, per molt important que aquesta sigui.
5) Deixant clar que no sóc votant d’ERC, no veig ERC com a culpable de l’escenari creat. Zapatero no ha respectat la sobirania de Catalunya a l’esquilar un Estatut que ja complia amb la Constitució (únic motiu que el podria haver justificat) per supervisió del Consell Consultiu. CiU ha actuat més interessada en recuperar el poder que no pas en l’abast de l’Estatut. ERC, IC-EUiA i PSC han errat negociant per separat amb Zapatero. I els dos últims també han estat poc valents i ambiciosos.
A part de votar ‘no’ poca cosa més podem fer, ara mateix, el poble per recuperar el legítim protagonisme i ‘renyar’ als que pretenen representar-nos, però que s’espanten quan som una massa autònoms. La història és llarga i és important que les coses es posin en el lloc correcte, no importa si a alguns els fa falta més temps per acceptar que som un poble, una nació sobirana. Però més ens valdria parar esment a dos fets que queden amagats darrera tantes emocions. I em fa sospitar desconfiadament la seva simultaneïtat amb la batalla estatutària:
A) El govern ha pactat en secret una reforma laboral clarament decantada a favor de la patronal, que rebrà un immens transvasament des dels treballadors de 4.210 milions d’euros anuals en descomptes en les cotitzacions.
B) La reforma fiscal que es prepara representarà recollir 4.000 milions d’euros menys, retallant impostos sobretot a les rendes altes per valor d’11 punts percentuals! Si es redueix la recaptació, implicarà necessàriament reduir el rudimentari estat del benestar que tenim.
Els ciutadans i organitzacions conscients hem d’aixecar la veu i començar a organitzar un procés de desobediència. Penso en França...